Urà (planeta)
De Viquipèdia
|
Urà és el setè planeta del sistema solar segons la seva distància al Sol, el tercer en quant a diàmetre però el quart en quant a massa ja que és menys dens que Neptú. És un gegant gasós i forma part dels planetes exteriors. Va ser descobert per William Herschel el 1781. Ha estat visitat per una única sonda espacial, la Voyager 2, el 1986. Rep el seu nom d'un dels déus primordials de la mitologia grega, Urà, la personificació del cel.
Taula de continguts |
[edita] Descobriment i exploració espacial d'Urà
Urà va ser el primer planeta descobert que no era conegut en l'antiguitat, encara que sí que havia estat observat i confós amb estreles moltes vegades. El registre més antic que es troba d'ell es deu a John Flamsteed, qui el va catalogar com l'estrela 34 Tauri en 1690.
Sir William Herschel, un músic alemany en la cort del rei Jordi III d'Anglaterra, va descobrir el planeta el 13 de març de 1781 utilitzant un telescopi construït per ell mateix. Inicialment li va donar el nom de Georgium Sidus (l'estrella de Jordi) en honor al rei que acabava de perdre les colònies britàniques en Amèrica, però havia guanyat una estrella. No obstant, el nom no va perdurar més enllà de Gran Bretanya, i Lalande, un astrònom francès, va proposar anomenar-lo Herschel en honor del seu descobridor. Finalment, Johann Bode va proposar el nom d'Urà en honor al déu grec, pare de Cronos –l'equivalent romà del qual donava nom a Saturn–. Cap a 1827, Urà era el nom més utilitzat per al planeta inclús en Gran Bretanya. El HM Nautical Almanac va seguir anomenant-lo com Georgium Sidus fins a l'any 1850.
Fins ara, només una missió espacial, la sonda Voyager 2, s'ha aproximat al planeta. L'acostament va ocórrer en 1986 com un pas breu prop del planeta durant la trajectòria de la sonda cap a Neptú. Les observacions derivades d'aquest acostament van donar com resultat una major comprensió de l'atmosfera del planeta, així com els descobriments d'un gran nombre de llunes i les primeres observacions dels anells d'Urà. El Telescopi Espacial Hubble (HST) ha observat en diverses ocasions el planeta i el seu sistema mostrant l'aparició ocasional de tempestats. El color del planeta és blavós a causa de l'absorció de la llum roja per l'atmosfera que és rica en metà.
[edita] Característiques físiques
[edita] Composició i estructura interna
Urà posseeix un nucli compost de roques i gels de diferent tipus sent estos últims molt més abundants. El planeta compta amb una gruixuda atmosfera formada per una mescla d'hidrogen i heli que pot representar fins a un 15% de la massa planetària. Urà (com Neptú) és en molts aspectes un gegant gasós interromput en el seu creixement sense haver acumulat les grans masses de gasos dels planetes gegants interiors Júpiter i Saturn.
[edita] Inclinació axial de l'eix de rotació
L'eix de rotació d'Urà està inclinat quasi 90º sobre el pla de la seva òrbita. Durant el seu període orbital de 84 anys un dels pols està permanentment il·luminat pel Sol mentre que l'altre roman en l'ombra. Conseqüentment s'espera que aquest planeta posseïsca importants efectes estacionals en la seva atmosfera. No es coneixen els motius pels quals l'eix del planeta està tan inclinat. S'especula que potser durant la seva formació el planeta va col·lidir amb un gran protoplaneta que hauria produït esta orientació anòmala. En l'època del pas del Voyager 2 en 1986 el pol sud d'Urà estava pràcticament alineat amb el Sol. En aquella època els núvols del planeta estaven dèbilment distribuïts en bandes i zones gairebé imperceptibles. Les observacions del Telescopi Espacial Hubble més recents mostren una estructura més dinàmica a mesura que els rajos solars han anat aconseguint les latituds equatorials. L'any 2007 el Sol il·luminarà directament l'equador del planeta.
[edita] Camp magnètic
El camp magnètic d'Urà és també anormal en la seva posició i característiques ja que l'eix magnètic no està centrat en el planeta sinó desplaçat i inclinat 60º respecte a l'eix de rotació. El camp magnètic s'origina probablement en zones no massa profundes del planeta. El camp magnètic de Neptú també està desplaçat de forma similar, pel que és possible que el curiós eix magnètic d'Urà no estiga lligat a les peculiaritats del seu eix de rotació.
[edita] Satèl·lits d'Urà
- Per a més informació vegeu l'article Satèl·lits d'Urà.
Urà té 27 satèl·lits naturals coneguts. Els noms dels satèl·lits d'Urà provenen dels personatges de les obres de William Shakespeare i Alexander Pope, especialment de les seues protagonistes femenines.
Els satèl·lits més grans són Titània i Oberó, de mida similar (1.580 i 1520 km de diàmetre, respectivament). Altres satèl·lits importants són Umbriel, Ariel i Miranda. Cap dels satèl·lits d'Urà té atmosfera.
Miranda, un satèl·lit de només 470 km de diàmetre, té el penya-segat més alt del Sistema Solar (Verona Rupes); una altíssima paret de 20 km d'altura (10 vegades més alta que les parets del Gran Canyó, a la Terra).
Els satèl·lits més grossos van ser visitats per la sonda espacial Voyager 2 el 1986, en el seu camí cap als límits del sistema solar. Les fotografies que va prendre llavors són encara les imatges de més resolució d'aquestes llunes tan llunyanes.
[edita] Anells
Urà, com els altres planetes gegants del sistema solar, posseïx un sistema d'anells, en aquest cas molt tènue i compost de partícules fosques. Els anells van ser descoberts fortuïtament en 1977 per James L. Elliot, Edward W. Dunham i Douglas J. Mink, els que, utilitzant el Kuiper Airborne Observatory, van observar com la llum d'una estrela pròxima a Urà s'esvaïa a l'aproximar-se el planeta. Després d'analitzar amb detall les seves observacions, van concloure que l'única explicació era que l'estrela havia estat ocultada per un sistema d'anells al voltant d'Urà. Els anells van ser observats directament per la sonda espacial Voyager 2 en el seu pas pel sistema d'Urà en 1986. Es considera que Urà posseeix 11 anells, anomenats Anells Obscurs, ja que es tracta d'uns anells formats pels materials més foscos que s'han identificat en el sistema solar.
[edita] Observacions d'Urà
La brillantor d'Urà aconsegueix una magnitud d'entre +5,5 i +6,0, pel que pot ser vist a simple vist de manera molt tènue en un cel excepcionalment fosc. Pot trobar-se amb facilitat amb uns binoculars senzills. Des de la Terra presenta un diàmetre aparent de 4". En la majoria dels telescopis professionals no poden destacar-se detalls sobre el seu disc però gràcies a la revolució de la fotografia astronòmica digital realitzada amb webcams és possible obtenir fotometria diferencial de les latituds del planeta amb telescopis relativament modestos. La utilització de tècniques d'òptica adaptativa en alguns dels majors telescopis del món com el Telescopi Keck han permès obtenir algunes de les millors imatges d'aquest planeta mostrant multitud de detalls en la seva revitalitzada atmosfera. Urà ha explotat
[edita] Enllaços externs
- Solarviews en espanyol: Urà
- Imatges d'Urà preses pel telescopi Keck (anglès)
- NASA/NSSDC: full de dades d'Urà (anglès)
Satèl·lits naturals d'Urà |
Cordèlia · Ofèlia · Bianca · Creseida · Desdèmona · Julieta · Pòrcia · Rosalina · Cupido |
Belinda · Perdita · Puck · Mab · Miranda · Ariel · Umbriel · Titània · Oberó · Francisco |
Caliban · Stefano · Tríncul · Sicorax · Margaret · Pròsper · Setebos · Ferdinand |
Urà · satèl·lits d'Urà · satèl·lits naturals |
Sistema solar |
---|
Sol • Mercuri • Venus • Terra • Mart • Júpiter • Saturn • Urà • Neptú |
Plutó • Cinturó d'asteroides • Cinturó de Kuiper • Eris • Núvol d'Oort
Satèl·lits de Mart • Satèl·lits de Júpiter • Satèl·lits de Saturn • Satèl·lits d'Urà • Satèl·lits de Neptú |